SotaTerra

Recomanat: Jamie Woon "Mirrorwriting"

2012-03-03T10:23:00.000+01:00

Jamie Woon "Mirrorwriting"
(2011, Polydor)

Me'n recordo que el vaig descobrir al canal de TV de Rac 105. Sempre que arribo de festa el poso per veure que foten. Es curiós perquè la única música electrònica decent la fan sonar sobre les sis del matí els caps de setmana. I va sonar "Night Air" de Jamie Woon. Em va recordar a un Craig David als seus inicis amb un R&B molt electrònic.

Jamie Woon es britanic-asiàtic. Com a curiositat va estudiar a la mateixa escolta o universitat que Amy Winehouse. La història no passa d'aquí.

El tio està fet un coco. Tota la música la fa ell amb els seus aparells. Diguem que es autosuficient. Però s'ha de dir que va ser apadrinat per l'artista Burial en la coproducció de les seves cançons del seu àlbum "Mirrorwriting". De fet, Burial va remesclar un dels seus primers treballs "Wayfaring Strangers", remescla que va posar a Woon al punt de mira. Encara que trobo que l'àlbum sona massa bé. Els directes que he escoltat d'ell no m'han agradat gaire. Es troba a faltar la càrrega electrònica que hi ha a les seves cançons.

De totes maneres, si estàs avorrit de l'R&B convencional, crec que es el millor que es pot trobar entre el Dubstep minimalista i el sentiment de l'R&B.

Escolta Jamie Woon a Spotify

De Nujabes a Omar Sosa

2012-02-26T21:03:00.000+01:00

Omar Sosa

Fa temps que no escoltava el discs de Nujabes. Dintre d'una de les compilacions del seu segell, Hydeout Productions, es trobava un track que em tenia i em té enamorat: "Iyawo" de Omar Sosa, un pianista que treballa només el so del seu piano a les seves cançons i pocs instruments més, els justos perquè la cançó estigui completa. I de Nujabes a Omar Sosa, perquè sense un no hagués descobert l'altre. Fa uns dies em vaig posar a investigar la seva discografia i ara estic escoltant el seu últim treball "Calma". Un disc per posar i deixar corre, que envaeixi tota l'habitació. Encara que aquest àlbum només treballa piano, també te d'altres on l'acompanyen ritmes Bossa Nova de la banda NDR Big Band. Si us agraden els solistes de piano, totalment recomanat.

Si teniu Spotify, aquí teniu el seu perfil i la seva discografia.

Vagi bé.

Podcast: Boiler Room #71: John Talabot

2012-02-23T21:26:00.002+01:00

John Talabot

Feia temps que no escoltava podcasts ni "electrónica al uso" que dirien a la "madre patria". Molta mandra. Si fins i tot la meva parella em va regalar dos vinils nous per poder punxar amb Traktor (els antics es van picar i no rutllaven bé) i allà estaven sota el Technics esquerre. Feia pena tot plegat. Avui he tornat a fer-los rodar, però després de dos mesos sense punxar res (des de la festa del passat 25 de desembre al BeCool), he trobat una cançó que sobre el minut tres i pico es tallava de sobte i tornava a començar. Una merda. Això m'ha desmotivat i ho he deixat. Al cap de setmana hi tornarem. Això amb vinils de veritat no passa em direu. Doncs si, tota la raó del món.

I dintre d'aquesta tarda mandrosa escoltant podcasts, vull compartir aquest mix de John Talabot, DJ i productor de casa nostra, de Barcelona. El podcast es per Boiler Room (que no em queda clar si es una sala o només unes festes puntuals) i el tio fa gala d'un House, Funk i jo que sé que fot ràbia. Massa crema en tan sols 60 minuts, no es pot assimilar. I el tio no les aguanta ni mig minut! Ja tens excusa perfecte per renovar l'Mp3.

Link: John Talabot's Boiler Room Mix

Ja en faran tres

2012-02-21T20:56:00.000+01:00

Ahir tots els mitjans es feien ressò de les pallisses que estaven fotent els policies als estudiants de València, terra infectada, literalment, per la política del PP. Sembla que ara poden fer el que vulguin amb tota impunitat. Quina moral té una persona que agafa una porra per fer mal a persones sense cap tipus de defensa? Encara que provoquin, encara que faltin al respecte, no pots actuar amb aquesta superioritat davant un desarmat. No és just, no és ètic, no és humà. Fins on han d'arribar perquè admetin que aquesta colla de tarats mentals no estan a l'alçada de les circumstàncies? Que no són professionals de l'ordre? I la seva moral? Si diuen que fotin cops sense cap remordiment a estudiants, ho fan? Sense més? Bé, no sé que pregunto... Sóc idiota, aquesta gent dorm molt bé a les nits. El que em sobta es que aquesta gent no tingui pensament propi i no entengui el que està passant i que per això la gent actua com actua. Si tinguessin dos dits de front es creuarien de braços i estarien al costat del poble, que si ens mirem el seu significat a la RAE, és el que haurien de fer.

I a sobre, uns ingenus -per no dir res més fort- queixant-se a 8tv (Barcelona) de que el banc els va oferir la compra d'uns preferents i ara, en context de crisi, els bancs no els deixaven treure els seus calés per no llegir-se la lletra petita. A part de que estarem d'acord en que els bancs van al que van -a fer de bancs- hi havia una senyora que va accedir a aquest tipus d'operació sense llegir el document ni tant sols tenint una còpia del contracte en el seu poder. Jo, sincerament, estava pensant: ja t'està bé. No entenia com una persona pot comprar accions, preferents o quina merda sigui, primer: sense saber de què van els mercats financers, i segon: sense llegir-se les condicions. Per molt simpàtica que sigui la persona del banc, van al que van: a fer calés.

I tot plegat et va bé, perquè no penses en que ta mare està a una cadira de rodes a l'hospital pensant quan serà la pròxima vegada que aniran a veure-la, tot mirant el sostre o el que els ulls li deixen veure, matant les hores fins al migdia del dia següent. Però es una evasió ínfima en el temps, perquè al cap de poc segons, el desig de veure-la es més gran que la resta del món.

T'estimo.

Recomanat: Beastie Boys "Hot Sauce Committee Part Two"

2012-02-13T01:18:00.002+01:00

Beastie Boys
"Hot Sauce Committee Part Two"
(Capitol, 2011)

Recordo que quan els Beastie Boys van treure el nou disc no les tenia totes. Ja se sap, quan aquestes velles glories de la música estan un temps sense fotre res cauen en les mans del modernisme musical fàcil i fan la primera merda que els productors els venen. Però gràcies a Déu no va ser així.

Durant aquests anys seguia escoltant la resta d'àlbums quasi cada dia. I no exagero. Sempre hi havia alguna cançó per a cada dia. Si no sonava "Sure Shot" sonava "Fight for your Right" al sortir de la feina -per dir dues de les més conegudes-. I es que recordo que quan em vaig a posar a escoltar tota la seva discografia no parava. Seleccions a part a l'Spotify, crec que es la playlist amb més minuts de totes. Sempre la porto a sobre, mai falla.

Conyes a part sobre el títol -no existeix ni existirà mai Part 1- a "Hot Sauce Commité Part Two" no ha canviat res. Segueixen sonant a Beastie Boys amb lletres que es foten de tot i de tots amb sons més actualitzats però sense vocoders ni tios amb veus de meuques que volen semblar raggas.

Llarga vida a Beastie Boys.

Recomanat: John Maus "We Must Become..."

2012-02-02T21:35:00.000+01:00

John Maus "We Must Become..."
(2011, Upset! The Rhythm)

Aquest també es d'aquests discos que el marques a l'Spotify, et crees una llista per tenir-ho guardat i, per a o per b, allà es queda durant molt de temps. Doncs, com sempre passa, ara no para de sonar. John Maus perquè sembla es un artista que té molts amants i detractors. Si que potser la seva música està... no sé, sembla un retrocés als inicis de Depeche Mode amb pinzellades gòtiques. Techno Pop d'execució ràpida, breu, amb el missatge clar des de el primer segon. No es complica la vida amb llargues introduccions. Un àlbum que se'n va en un sospir. Però de seguida tornes a pitjar el play. I es que aquests sintes dels anys '80 són addictius. Com bé diuen a la revisió de Clubbingspain, sembla que quan escoltes les cançons les coneguis de tota la vida, com si formessin part del nostre ADN musical. Saps quins girs agafaran i es que res sona estrany. Un compilat d'idees cosmicosonores en clau Pop Electrònic que passen volant.

Spotify: John Maus "We Must Become The Pitiless Censors Of Ourselves"

Podcast: RA #296: Nina Kraviz

2012-01-31T10:39:00.000+01:00


RA #296: Nina Kraviz

Nina Kraviz es la nineta del ulls del segell Rekids creat per Radio Slave. I amb raó. Deixant de banda la seva bellesa natural, té un gust realment fora del comú dels Top DJs, fins i tot millor que el propi Radio Slave (la seva última visita a Barcelona va ser decepcionant). Defensa un so cru, molt fidel a les arrels de Chicago i Detroit. Sessions plenes de sons Rolland, cançons de cop prim però amb força. A més té una cultura enfront les sessions de DJ molt respetable defensant sempre el treball manual del vinil i un so realment eclèctic que no acaba als sons de Detroit i Chicago si no que marxa cap a indrets més Electro, Deep, House i Techno amb un fil conductor que no desentona en cap moment. El que es diria una progressió coherent (qualitat que es troba a faltar en molts DJs a dia d'avui).

Clica aquí per llegir la entrevista i descaguerrar el seu podcast.

Mestre

2012-01-30T00:00:00.000+01:00

Hi ha moments a la vida que no entens com certes persones estan on estan en el món de la música. Com llegia al bloc de Jair (gràcies Jordi) tenen la pinta de ser persones que no diuen mai el primer que els rota pel cap, persones que sempre diuen o fan el políticament correcte. I això es trasllada a la música: la seva música no arrisca, no fa sentir res més que complaença, per no pensar.

Crec que la música ha de cercar quelcom més enllà que la satisfacció o plaer d'escoltar. Ha de portar un missatge al seu ADN que faci que la persona que estigui allà sigui abduïda pels sintetitzadors, la caixa, el ritme trencat, les atmosferes denses... Gaudir està bé, però cal quelcom més. Al menys jo ho exigeixo com a consumidor i com a "promotor".

Potser m'he passat amb el to, però veig incongruent que la gent alabi a segons quins artistes que, després d'anys de fotre més merda que servei per la cultura, fan una cançó amb quatre sons de la Rolland 909 i els seus hooligans el titllen de mestre. Colla de flipats.

Des de que vaig obrir el meu propi segell digital he arribat a conèixer gent (i fins i tot arribar a ser amics) que es mereixen l'apel·latiu de mestre més que no pas els "innovadors" de pa sucat amb oli que tenim al nostre país. Persones amb les mateixes inquietuds musicals que van mes enllà de voler fer vibrar a la gent amb quatre caixes loopejades tretes d'una llibreria de sons suada. Gent que entén la música com quelcom manual i artesà, cançons que des de el primer segon fins a l'últim està tot ple de la seva essència.

Hi ha vida més enllà de la música fàcil com diria en Jair. I el més gratificant es que la gent que s'apropa vulgui compartir amb tu la seva música d'una forma franca i honesta. I es que crec que aquest es el camí: arriscar.

Recomanat: Noel Gallagher "High Flying Birds"

2012-01-27T19:58:00.000+01:00

Noel Gallagher's "High Flying Birds"
(2011, Noel's Sour Mash Records)

No és cap secret que Oasis va acabar com el rosari de l'Aurora. Més d'un cop s'han separat i han tornat entre mig d'insults com nens petits, com germans que són. Però sembla que la separació, per part de Noel, li està anant molt bé (i crec que ell ha sortit guanyant). El seu primer treball en solitari "Noel Gallagher's High Flying Birds" es una petita obra mestre. I es que tot sona perfecte. Entra sense cap problema de la primera a la última cançó. Cap sobra. Arranjaments a dojo, tot s'ha de dir, perquè el disc sona -quasi- perfecte. Encara que no cal que li diguin, Noel afirmava abans de sortir el seu primer disc en solitari que escoltaríem un dels millors discs pop de la història.

En comptes d'apostar per la filosofia d'Oasis que ha evolucionat amb el grup del seu germà Liam i els seus Beady Eye amb una aposta més rock -d'execució més fàcil-, Noel juga amb elements més melòdics. Res de bateries marcades ni riffs de guitarres estridents. Tot està mimat perquè en tot l'amalgama de sons tot es quedi al seu lloc.

Però com he dit, no cal que ningú li recordi que ha fet un dels millors treballs del 2011.

Recomanat: Lasers "Juno"

2012-01-24T19:32:00.000+01:00

Lasers "Juno" (2011, Irregular)

Ni els coneixia fins que va caure a les meves mans una de les edicions de Mondo Sonoro. Vaig fer una foto a la seccions de revisions i fins fa uns dies no em va donar per buscar-los. I crec que la foto ja tenia el seu temps. Sempre la veia quan repassava la galeria avorrit a la feina, però quan arribava a casa mai me'n recordava de buscar aquells àlbums.

I vaig ser idiota. És un dels millors discs que he escoltat -encara que no el podria incloure dintre del 2011 per a mi perquè fa dies que l'estic gaudint-. Feia falta una mica d'oxigen a les llistes del meu Spotify. I el que es mes heavy: són de Barcelona.

El disc es màgic, és com un estiu constant. Es típic i tòpic, però entren ganes de treure's les sabates i anar amb una birra a la ma, com quan el sol cremava a l'estiu i anaves ample amb camisa i ulleres de sol. I si pot ser enmig del Sonar o el Primavera, millor.

Espais infinits, sons futuristes, pop ràpid-electrònic i melòdic. Tot molt cuidat.

Ara, llegint ressenyes de quan el disc es va publicar, molts el classifiquen com un dels millors llarga durada del 2011. I tenen tota la raó.

La SOPA i la mare que els va parir

2012-01-22T21:38:00.000+01:00

No serà cap novetat quan llegeixis aquesta entrada que l'FBI va tancar la pàgina de descàrregues Megaupload. Que voleu que us digui... La cosa era escandalosa. I no, per molt que vulguem, no hi ha justificació. O si? Estem en una crisi, però encara i això per molt que em vulguin disfressar el fet que descarregar una obra per internet es com un fet cultural i de bona fe humanitària... si, es molt maco, pero això, en el fons no s'ho empassa ningú. L'única cosa que mirem en aquest tipus de pàgines es el de baixar coses sense ser vist. I per això ha tingut èxit. La proba la tens directament a les pàgines que fan aquesta labor: moltes vegades l'autor del missatge o post no diu d'on prové aquest disc o pel·lícula. L'ha comprat? És un acte de solidaritat per part d'un empleat d'una discogràfica o productora? Mai no ho sabrem. L'única cosa que tinc clara es que, per exemple, si agafes les barres de pa al forn del barri sense pagar i li dius al forner "són per compartir", pot ser, en el millor dels casos, et deixi el primer dia, pero quan vegi que vénen darrera teu doscentes persones més amb la mateixa història, donem gràcies que no sigui un boig i tregui el seu rifle per fer-nos fora. No fotem.

El que més preocupa d'aquest "fenòmen cultural" es la devaluació de l'art, sigui en el format que sigui. La gent tenint al seu abast qualsevol cosa que vulgui no sap valorar el treball o el plaer que proporciona gaudir d'aquella pel·lícula, cançó, llibre o videojoc. I es trist, però es així. Un exemple clar passa amb el món del DJ. Encara que compris els MP3 de forma legal, s'ha de reconèixer que no es el mateix punxar amb vinils reals que amb sistemes digitals com Traktor o Serato (ja no parlo de consoles DJ). Perquè? Primer perquè es un medi més físic i analògic: no hi ha màquines que calculin ni t'ajudin a coordinar les cançons. Segon (encara que relacionat amb el medi físic): el fet de tenir la seva portada i el seu treball artístic el fa únic. I tercer: el fet de buscar i aconseguir el disc que volies. Amb vinils pots dir si aquell tio es un freak o no de la música: tot el que hi ha a la seva maleta s'ha esforçat per tenir-ho. En canvi amb els sistemes d'MP3 has de tenir fe. Potser a l'empresari del club li sua la polla, però per a hom que estima la música es un factor important.

Tornant al tema de la cultura del sharing, crec que a més de ser una mesura desesperada, ha estat una mesura que demostra la inutilitat de la industria a l'hora de renovar-se i adaptar-se al segle XXI. Jo i la meva parella estaríem encantats de pagar una quota mensual per veure a mode d'streaming sèries en versió original i subtítols o pel·lícules. Com l'Spotify, però amb vídeo. I no trobo que sigui quelcom inviable, el problema que veig en aquest país de paella i toros són les nostres connexions a internet. No crec que siguin les adequades per aquest tipus de serveis que necessitarien transmetre pel·lícules en HD, amb el flux de dades que això suposa. Cosa que, per exemple, a casa dels meus pares (a Barcelona, al costat de la Vall d'Hebron) seria impossible. I no sembla que les companyies s'amoïnin. A més fa dies llegia al Facebook d'un amic la quantitat de pressió que tenien algunes webs que es dedicaven a l'streaming de sèries amb tarifes planes mensuals de visualització. Les productores volen que en qüestió de dies la gent canviï els seus hàbits de vida perquè s'omplin ràpid les butxaques. Doncs no, així no va la cosa. Primer els has d'ensenyar i posar fàcil. La gent ja no està per pollades. Has de fer-ho senzill. Treure quelcom semblant a una consola dedicada a l'streaming de vídeo i música connectats a Internet i d'aquesta manera crear els nous centres multimèdia. Però no, sembla que els costa arribar a aquest punt.

El sistema d'Spotify per exemple. A mi em va de conya. Reconec que al principi vaig negar-me a pagar, però van posar-se les piles en quant a Rock, Hip Hop i Electrònica i vaig decidir fer el pas. Tinc la mateixa música a l'ordinador que al móvil. Es sincronitza i adéu. Depenent de la memòria i la connexió Wifi que tinguis anirà més lent o més ràpid, però no trigarà més de mitja hora com a molt

En fi, de totes maneres estic segur que tard o d'hora la gent inventarà un altre sistema com quan van néixer els torrents. No es pot controlar l'activitat a internet. Però si que pots fer es educar i fer entendre que allò que veuen, llegeixen i escolten té un preu pel sol fet de que hi ha persones, deixant de banda l'autor, que treballen perquè allò que tens a les mans t'agradi.

No pretenc canviar el món amb aquest escrit, només es una opinió. Al final, per molt que vulguin les companyies, cadascú ens farem la sopa al nostre gust.

Podcast: LWE #106: Legowelt

2012-01-16T18:45:00.001+01:00

Legowelt

Poca broma. De rebot he trobat una web anomenada Little White Earbuds creada a Chicago. Encara no m'he endinsat gaire per veure en què estan especialitzats, però tot apunta a que els agrada la música electrònica, i no precisament des de fa dos dies.

Us deixo el podcast que m'ha portat a aquesta web. Una veritable lliçó de música electrònica firmada pel productor i DJ Legowelt: click!

Recomanat: Teebs "Collections 01"

2012-01-16T12:42:00.000+01:00

Teebs "Collections 01" (2011, Brainfeeder)

"Collections 01" és un dels albums que ha marcat la meva discografia particular. El creador es fa anomenar Teebs i es de Los Angeles. D'aquest home el que fot més ràbia no sé si es que a sobre de tenir talent es molt jove, o perquè a més de fer música el tio té una facilitat plàstico-creativa a l'hora de fer pintura que el fa complet.

Teebs pertany a la familia de l'artista Flying Lotus i el segell (i exèrcit) Brainfreeder, especialistes en descomposició de la música a ritmes trencats, melodies impossibles, amb sons experimentals i màgics trets de la part més inhòspita del nostre cap.

"Collections 01" és com el seu nom diu petites idees que l'artista va anar acumulant des del llançament del seu primer àlbum "Ardour" el passat 2010, disc que el va fer reconegut arreu del món, sent partícip del Sónar de Dia a Barcelona l'any 2011. Són cançons breus, de ràpida execució amb percussions no habituals i sons greus enganxats a la base per tal de que puguis sentir la pressió i intensitat de les seves peces.

Si teniu Spotify i el voleu escoltar, cliqueu aquí.

Una menys

2012-01-11T01:45:00.001+01:00

CD.Drome

Avui llegia a La Vanguardia digital que la botiga CD.Drome tancava les seves portes fins esgotar existències. Massa temps ha durat. Crec que si era allà encara era més per l'amor a la música que pel negoci.

Això em porta a recordar quan feia la ruta matinera per les botigues de Barcelona. Al principi anava a Plàstic o 12", però després vaig començar a anar a Sci-fi, Loops, CD.Drome i de tant en quant entrava a Tazmaniak o Rutanatural. Encara que això va canviar quan vam anar a viure sols la meva parella i jo i va entrar en joc el famós Traktor Scratch (la primera versió que va treure Native Instruments). Trobes a faltar el format analògic, però per l'altra banda també et dona moltes satisfaccions (només pel fet de fer loops perfectes, és molt).

I es que el negoci de les botigues es fotut. A més, recordo que abans de deixar-me els calés en el Traktor ja comprava discos per internet a Juno o Decks. Al principi pensaves que sortien mes bé de preu, però no: si sumaves les despeses de transport, més o menys et sortien igual. El que guanyaves era disponibilitat i comoditat. A la botiga no hi podies anar tots el dies, en canvi a Juno o Decks podies entrar en qualsevol moment i fer la teva comanda. També tenies l'inconvenient de l'stock, però abans havia més disponibilitat que ara. Avui dia si no et dones presa, fins i tot en aquestes webs tens el risc de quedar-te sense la teva còpia.

Es trist llegir coses així, però es el preu del món digital. Diuen que la solució passa per la especialització. Potser si, pero com diuen a l'article, jo tampoc recomanaria a dia d'avui a ningú que obrís una botiga de música. Potser el futur passa per l'alliberament de la música per part de tots, sent un be comú i lliure per tothom. Adéu segells, adéu discogràfiques. L'artista serà "el tot": management, distribució i publicació.

Encara que el que trobo a faltar de veritat es el tracte amb la gent que compartia gustos amb tu. Això era el veritable plaer d'anar a comprar.

Gràcies per llegir.

Bon any

2012-01-08T21:58:00.001+01:00

Si, potser estic malament del cap, però he decidit tornar a encetar aquest bloc. Abans no duia un ordre coherent i encara menys una regularitat, així que, com comença un nou any, tornarem a començar.

Si he de ser sincer, l'any ha començat que ha fet fàstic, però fàstic de ràbia, ràbia que no saps on amagar-la sumat a la tristesa del cruel i fatídic atzar del nostre apreciat motor: el cervell. Ma mare estava tan tranquil·la a casa seva amb el meu pare. La rutina de sempre: esmorzar, gaudir del bon temps a l'hivern i fer una passejada. Tot de sobte el món es va ennuvolar al seu cap: ictus cerebral.

Jo era a la feina. En veure que el meu pare em trucava, com tantes vegades que es fa un embolic amb l'ordinador, vaig penjar per trucar més tard. En veure la seva insistència vaig sortir a fora i vaig tornar la trucada. El moviment següent va ser agafar un taxi. La resta es molt desagradable emocionalment. Veure ta mare fa dos dies, per cap d'any, eixerida, contenta, somrient, bevent... i ara no podia fer res. No sabíem si era amb nosaltres o no.

Aquesta setmana s'ha fet eterna. Hospital amunt i avall, buscant quelcom o algú que ens donés esperança. Els primers dies no acceptava la idea de que ella era allà (i ara encara em costa). Es dur de pair. Els primers dies els metges no es mullaven en el diagnòstic, però el dimecres, va fer senyals d'activitat cerebral: era viva i conscient, i el metge ens va animar a fer un tractament experimental per tal d'accelerar l'expulsió de la sang del seu cap per l'hemorràgia.

Ara tenim molta, MOLTA esperança: ella es la més lluitadora de tots quatre.

Aquesta es la Loteria que toca quan menys te l'esperes. Sempre sents veus i comentaris d'altres persones que han passat pel mateix, però quan et toca de ple, no et pots imaginar fins a quin punt et canvia la forma de veure la vida.

Cançó que m'ha acompanyat aquests dies: "Incondicional" de Love of Lesbian. Mai has de perdre l'esperança.